CATALUNYA I ESPANYA AL SEGLE XIX

La crisi de l’Antic Règim (1808-1814)

La crisi de la monarquia borbònica

Al començament del segle XIX, a Espanya es mantenia l’Antic Règim. Hi regnava Carles IV. Manuel Godoy, un dels seus ministres, es va aliar amb Napoleó i va permetre que l’exèrcit francès travessés Espanya per atacar Portugal, aliat de la Gran Bretanya, enemiga de Franca.

La població espanyola estava descontenta amb Carles IV i amb el govern de Godoy, i això va fer esclatar un aixecament, el motí d’Aranjuez. Godoy va haver de dimitir i Carles IV va abdicar en el seu fill Ferran VII.

Napoleó va reunir Carles IV i Ferran VII a Baiona, al sud de França i els va fer abdicar i acceptar el nomenament del seu germà Josep Bonaparte com arei d’Espanya.

La Guerra del Francès (1808-1814)

A causa del nomenament d’un rei estranger, Josep Bonaparte, i de la presència de les tropes de Napoleó, el 2 de maig de 1808, el poble de Madrid es va aixecar contra els francesos. Fou l’inici del Guerra del Francès.

Per resistir-se a Napoleó, es van crear organismes (juntes), sota la coordinació d’una Junta Suprema Central. També es van formar grups de patriotes que atacaven els francesos (guerrilles).

La guerra va començar a ser favorable als espanyols el 1812, perquè Napoleó va haver de retirar part de l’exèrcit per enviar-lo a Rússia.

Gràcies a l’ajuda de la Gran Bretanya, les tropes napoleòniques van ser derrotades l’any b1813 i Ferran VII va recuperar la corona d’Espanya.

La Guerra dels Francès en imatges:

Les Corts de Cadis

El 1810, en plena guerra, la Junta Suprema Central va convocar les Corts a Cadis per elaborar una Constitució, que es va signar el 1812.

La Constitució recollia els principis bàsics del liberalisme polític: sobirania nacional, divisió de poders, sufragi universal masculí, drets individuals i igualtat de tots els espanyols davant la llei i els impostos. La guerra va impedir que arribés a aplicar-se.

Mirem aquest vídeo sobre Les Corts de Cadis:

Absolutisme enfront de liberalisme

La restauració de l’absolutisme

Quan va tornar a Espanya, l’any 1814, el rei Ferran VII va clausurar les Corts de Cadis, va anul·lar la Constitució i va restaurar l’absolutisme.

El liberals van organitzar diferents sublevacions militars, anomenades pronunciamientos. Però van fracassar, i els militars van ser executats.

El Trienni Liberal

L’any 1820, el pronunciament del coronel Riego a Cabezas de San Juan (Sevilla) va aconseguir triomfar i es va iniciar l’etapa del Trienni Liberal (1820-1823). El rei es va veure obligat a jurar la Constitució del 1812, decretar una amnistia i convocar eleccions.

Però, més tard, el rei va demanar ajuda a la Santa Aliança europea, que va enviar a Espanya l’exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, comandat pel duc d’Angulema. Aquest exèrcit va derrotar els liberals i va restablir la monarquia absoluta de Ferran VII.

La fallida de l’absolutisme

A partir del 1823, la representació contra els liberals va ser brutal. Però es va fer evident la crisi de l’absolutisme i la necessitat de reformes, perquè els absolutistes van ser incapaços de resoldre els problemes del país:

  • La crisi econòmica: l’Estat estava arruïnat d’ençà de la Guerra.

  • El conflicte dinàstic: a Espanya existia la llei sàlica, que impedia regnar a les dones. Com que Ferran VII havia tingut només filles, va abolir aquesta llei perquè la seva filla Isabel pogués regnar. Molts absolutistes (carlins) no van acceptar el canvi i van defensar el dret a regnar del príncep Carles Maria Isidre, germà del rei.

Independència de les colònies americanes

Les causes de la independència

Diversos factors van fer esclatar les guerres d’independència a les colònies americanes:

  • La difusió de les idees de la Revolució Francesa (llibertat i igualtat).

  • La independència dels Estats Units el 1776.

  • El descontentament dels criolls (blancs nascuts a Amèrica). Creien que Espanya frenava el seu desenvolupament econòmic.

Vídeos sobre la independència de les colònies espanyoles a Amèrica:

La fi de l’imperi americà

L’any 1808, les colònies no van obeir el rei d’Espanya i van crear juntes formades per criolls que van promoure la independència:

  • Al virregnat de la Plata, gràcies a la intervenció de José de San Martín, s’hi van poder independitzar Paraguai, l’Argentina i Xile.

  • Al Nord d’Amèrica del Sud, Simón Bolívar va derrotar els espanyols. Hi van poder sorgir els estats de Veneçuela, Colòmbia, Equador i Panamà entre els anys 1819 i 1822.

  • Mèxic es va independitzar després de la rebel·lió d’Agustín de Iturbide (1821). Després va assolir la independència tota l’Amèrica Central.

  • Antonio José de Sucre va derrotar els espanyols a Ayacucho (1824) i es van emancipar Perú i Bolívia.

Espanya va perdre totes les seves colònies llevat de Cuba, Filipines i Puerto Rico.

La revolució liberal (1833-1843)

A la mort de Ferran VII el va succeir la seva filla Isabel, que tenia tres anys d’edat. La reina Maria Cristina, mare d’Isabel, va ser nomenada regent, és a dir, va exercir el poder en nom de la seva filla. La regent va cercar el suport dels grups liberals.

Entre els liberals, anomenats isabelins, hi havia burgesos, classes populars urbanes i pagesos del centre i del sud d’Espanya.

La guerra carlina

Però els sectors absolutistes no van acceptar com a reina Isabel II i van fer costat al príncep Carles, germà de Ferran VII. Els seus partidaris, els carlins, volien mantenir l’Antic Règim, la monarquia absoluta, els furs (lleis pròpies d’un territori) i el predomini de l’Església.

Entre els carlins hi havia membres de la noblesa agrària, i del clero i de la pagesia del nord-est d’Espanya.

El 1833 va esclatar la guerra entre isabelins i carlins. Les insurreccions carlines més importants van ser al País Basc, Navarra, Catalunya, Aragó i València.

La guerra va acabar amb el Conveni de Bergara (1839). Malgrat això, el carlisme es va mantenir al llarg de gairebé tot el segle XIX.

Vídeo sobre la primera guerra carlina:

Les reformes progressistes

Els liberals es dividien en dos sectors: moderats, partidaris de reformes limitades, i progressistes, que volien reformes de gran abast.

L’any 1835, Maria Cristina va donar el govern als progressistes, que van implantar una monarquia constitucional:

  • Van suprimir els privilegis senyorials.

  • Van vendre les propietats de l’Església i dels ajuntaments (desamortització).

  • Van desenvolupar el lliure exercici de la indústria i el comerç (lliurecanvisme) mitjançant la supressió de les duanes interiors i del gremis.

  • Van elaborar la Constitució del 1837. que reconeixia la sobirania nacional i els drets individuals i reduïa les funcions del rei.

    La regència d’Espartero

Maria Cristina i els moderats van aturar les reformes. Els progressistes la forçaren a dimitir i donaren la regència al general Espartero.

El seu autoritarisme i la seva política lliurecanvista, que perjudicava la indústria espanyola, van provocar la seva dimissió el 1843. Les Corts van proclamar reina Isabel II.

La etapa isabelina: el liberalisme moderat

La dècada Moderada (1843-1854)

El Partit Liberal Moderat va governar durant gairebé tot el regnat d’Isabel II, i es va consolidar així un liberalisme conservador i centralista. S’hi van imposar:

  • El sufragi censatari (nomes votaven els més rics)

  • La limitació de les llibertat individuals i col·lectives

  • La intervenció de la corona en la política

  • Els pronunciaments militars per fer-se amb el poder, que mostren l’enorme influència de l’exèrcit en la política.

La noblesa, l’Església i la burgesia feien costat al règim per frenar el carlisme i els sectors progressistes i populars.

Es va promulgar la Constitució de 1845 que va establir una sobirania compartida entre les Corts i la monarquia. L’any 1851 es va signar el Concordat amb la Santa Seu que reconeixia la religió catòlica com a pròpia dels espanyols. També es va dissoldre la Milícia Nacional i es va crear la Guàrdia Civil (1844).

El Bienni Progressista i la crisi del sistema isabelí

El pronunciament militar de Vicálvaro (1854), recolzat per progressistes i moderats descontents (grup de la Unió Liberal) va donar pas a un govern progressista encapçalat per Espartero. Durant el Bienni Progressista (1854-1856) es va fer una nova desamortització i s’impulsà la construcció del ferrocarril.

L’última etapa del regant d’Isabel II(1856-1868) va ser moderada. A l’exterior, es va impulsar el colonialisme i va tenir lloc la Guerra d’Àfrica al Marroc. A l’interior, van sorgir grups polítics demòcrates (defensaven el sufragi universal masculí) i republicans (volien suprimir la monarquia).

Vídeo sobre la crisi del sistema isabelí:

El Sexenni Democràtic (1868-1874)

La Revolució de 1868

La crisi econòmica i el desgast del règim isabelí va provocar la Revolució de 1868. Els generals Prim i Serrano i l’almirall Topete van dirigir un pronunciament amb el suport de la Unió Liberal, dels progressistes i dels demòcrates. L’exèrcit fidel a la reina va ser derrotat a Alcolea i Isabel II va haver d’exiliar-se.

Els sis anys següents es va intentar dotar Espanya d’un règim polític democràtic (Sexenni Democràtic).

Es va formar un govern provisional, que va impulsar gran reformes: el reconeixement dels drets fonamentals (llibertat d’impremta, de reunió i d’associació, llibertat de cultes) i el sufragi universal masculí. Es van elegir noves Corts, que van aprovar la Constitució de 1869, de caràcter democràtic.

Vídeo sobre la Revolució Gloriosa:

La monarquia democràtica

La Constitució mantenia la monarquia com a sistema de govern. Es va elegir com a nou rei Amadeu de Savoia, de la casa real italiana.

Però modertas, carlins i republicans no van donar suport a Amadeu I, que només va regnar del 1870 al 1873. A més a més, van esclatar dos greus conflictes armats: la insurrecció de Cuba (1868) i una nova guerra carlina.

La Primera República (1873-1874)

Amadeu de Savoia va abdicar l’any 1873 i les Corts van proclamar la República. Els republicans volien impulsar reformes socials i un Estat Federal (Espanya organitzada en territoris amb capacitat d’autogovern).

La República va haver de fer front a molts problemes: la guerra carlina, la guerra de Cuba, la divisió entre republicans, que provocar aixecaments com ara el de Cartagena.

Els monàrquics, molt nombrosos, no acceptaven el règim republicà i estaven preparant el retorn dels Borbó en la persona d’Alfons XII, fill d’Isabel II.

El gener de 1874, el general Pavía va donar un cop d’estat i, amb la dissolució de les Corts, va posar fir a la Primera República.

La Restauració monàrquica (1874-1898)

El desembre de 1874, el general Martínez Campos, a Sagunt, va proclamar rei d’Espanya Alfons de Borbó, fill d’Isabel II.

El sistema canovista

Cánovas del Castillo va organitzar un sistema polític parlamentari liberal, conservador i poc democràtic. Els dos grans partits defensaven un Estat centralista:

  • El partit conservador, liderat per Cánovas, era partidari de defensar l’ordre social i l’Església.

  • El partit liberal, liderat per Sagasta, era molt favorable a reformes polítiques (sufragi universal) i socials.

Conservadors i liberals, de mutu acord, s’alternaven en el poder (torn pacífic) perquè el rei elegia el partit que havia de governar i perquè es manipulaven les eleccions, sobretot a les zones rurals, a causa del caciquisme (pressió del ric propietari rural, el cacic, sobre els votants de la seva demarcació)

Van contribuir a l’estabilitat del sistema la nova Constitució moderada (1876) i la pacificació bèl·líca, amb la fi de la guerra carlina i la pau de Zanjón a Cuba (1878).

La crisi del 98

El 1895 va esclatar novament una sublevació a Cuba, amb el suport aquesta vegada dels Estats Units, que volien dominar la zona.

El 1898, els EUA va declarar la guerra a Espanya, que ser derrotada i va perdre les últimes colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipinas.

La derrota del 98 va provocar decepció i pessimisme en la societat espanyola. Van sorgir moviments intel·lectuals i polítics que demanaven la democratització autèntica de l’Estat i la fi del caciquisme i la corrupció.

Vídeo sobre la Guerra de Cuba:

Els moviments nacionalistes

En aquesta època, com a reacció a l’Estat centralista van sorgir els nacionalismes:

  • A Catalunya, la Renaixença va reivindicar la llengua i la cultura catalanes. Van sorgir organitzacions polítiques que reclamaven l’autonomia.

  • Al País Basc es va constituir el Partit Nacionalista Basc (1894)

  • A Galícia, el Rexurdimiento era sobretot un moviment cultural, amb poques repercussions polítiques.

El naixement del catalanisme

La Renaixença

Al llarg del segle XVIII i al començament del XIX, l’ús del català havia quedat reduït a la parla quotidiana i no tenia cap presència ni en l’Administració ni en l’ensenyament.

Cap al 1830 va sorgir un moviment cultural, la Renaixença,que reivindicava l’ús del català com a llengua literària i de cultura. El 1859 es van restaurar els Jocs Florals, un concurs literari que va contribuir a la recuperació del català i va fer conèixer els seus escriptors (Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer…)

El republicanisme federal i el catalanisme

 Al segle XIX van sorgir moviments populars de caràcter polític que es manifestaren contra el centralisme del nou Estat liberal.

El primer d’aquests moviments va ser el republicanisme federal, que defensava una nova organització de l’Estat basada en el repartiment del poder entre l’Estat, les regions i els municipis. Francesc Pi i Margall, Ildefons Cerdà i Josep Anselm Clavé en van ser els dirigents principals.

Bases de Manresa

Més endavant va sorgir el catalanisme polític. A la seva difusió hi van contribuir diverses organitzacions:

  • Centre Català (1882), fundat per Valentí Almirall: defensava la descentralització política de l’Estat espanyol. Va promoure el Memorial de Greuges (1885), un escrit on es denunciava l’opressió del centralisme sobre Catalunya.

  • La Unió Catalanista (1891), agrupava totes les organitzacions catalanistes. Va promoure les Bases de Manresa (1892), un projecte d’autogovern de Catalunya.

  • La Lliga Regionalista (1901): defensava la modernització de l’Estat espanyol com a mitjà per aconseguir l’autonomia de Catalunya. Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó en van ser els líders més destacats.

Vídeo sobre els inicis del catalanisme polític:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s