LIBERALISME I NACIONALISME

L’esclat de la Revolució Francesa

Causes de la Revolució Francesa

Les causes de la Revolució van ser diverses:

• Feia anys que hi havia males collites i que els preus dels aliments eren molt alts. Per aquesta raó, els grups socials més pobres es trobaven en una situació desesperada.

• La burgesia (grup no privilegiat del tercer estat) s’havia enriquit, però estava marginada de la política, per tant no podia defensar els seus interessos econòmics. Per això volia acabar amb l’Antic Règim.

• La monarquia francesa estava arruïnada a causa d’una despesa excessiva. Per recaptar més diners calia que els privilegiats també paguessin impostos.

Comença la Revolució: 1789

La Revolució Francesa va començar l’any 1789, quan els privilegiats es van negar a pagar i van exigir al monarca Lluís XVI que convoqués le reunió dels Estats Generals, formats per representants dels tres estaments: la noblesa, el clero i el tercer estat.

Els Estats Generals eren l’únic òrgan que podia aprovar una reforma dels impostos.

Els membres del tercer estat, que representaven la majoria de la població de França, van exigir el vot per persona. Però el monarca i una part de la noblesa no van acceptar la proposta.

Davant d’aquesta negativa, els del tercer estat es van reunir en un pavelló de París, el Jeu de Paume i es van constituir en Assemblea Nacional, és a dir, representants de la nació. També es van comprometre a redactar una constitució que havia de mostrar la voluntat de la majoria.

Veiem aquest vídeo sobre la convocatòria dels Estats Generals i l’Assemblea General:

La fi de l’Antic Règim

El poble de París va donar suport als representants del tercer estat i el 14 de juliol de 1879 va prendre la Bastilla, fortalesa i presó de París on eren tancats els presos polítics.

Davant d’aquests fets, l’Assemblea Nacional va prendre dues mesures importants: va abolir els privilegis feudals i va promulgar la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà.

 Documental sencer sobre la Revolució Francesa:

Les etapes de la Revolució Francesa

La monarquia constitucional (1789-1792)

El 1789, l’Assemblea Nacional va convertir França en una monarquia constitucional, en la qual el rei havia perdut el poder absolut… L’any 1791, es va promulgar una Constitució que resumia els principis del liberalisme: separació de poders, sobirania nacional, igualtat de tots els ciutadans davant la llei.

A més, els ciutadans es van dividir en dos grups:

• Ciutadans actius. Eren els rics i podien votar. Eren els antics privilegiats i la burgesia.

• Ciutadans passius. Eren els pobres. No tenien dret a vot perquè no pagaven impostos.

També es van fer unes altres reformes. Es va prohibir la tortura i es va obligar la noblesa a pagar impostos. Es va crear un nou exèrcit, la Guàrdia Nacional, que era fidel a la Revolució. Els béns de l’Església van passar a ser de l’Estat i van ser venuts a particulars.

Amb aquestes reformes, els burgesos obtenien avantatges econòmics i polítics. Tanmateix hi va haver dos grans sectors descontents:

• La noblesa i el clero, que volien recuperar els seus privilegis.

• El pobres. Dintres d’aquest grup hi destacaven els sans-culottes, milícies populars que volien aconseguir millores i proclamar una república.

El juny de 1791, els membres de la família van intentar fugir en secret de França amb el propòsit de demanar ajuda a les monarquies absolutistes europees, però van ser detinguts en la fugida i van haver de tornar a París. L’any 1792, els sans-culottes van assaltar el palau reial, van empresonar el rei i van proclamar la república.

La república democràtica (1792-1794)

La República, en mans dels revolucionaris moderats (girondins), es va proclamar el setembre de 1792. El rei Lluís XVI i la seva esposa Maria Antonieta van ser jutjats i executats a la guillotina. Davant d’això, les monarquies europees (absolutistes) es van aliar i van atacar França.

Decapitació de Lluís XVI:

El juny de 1793, els revolucionaris radicals (jacobins) van perdre el poder i el govern va passar a mans del Comitè de Salvació Publica dominat per Robespierre, que va imposar la política del Terror. Va suspendre les llibertats i va perseguir i executar els sospitosos d’anar contra la Revolució. Però, també va establir un seguit de lleis socials per respondre a les demandes dels sans-culottes.

Mentrestant, l’exèrcit de les monarquies europees va ser derrotat pels francesos, però la majoria de la població rebutjava la política dictatorial del Terror. El juliol del 1794 es va produir un cop d’estat i Robespierre i altres dirigents jacobins van ser executats.

El Terror:

La república burgesa (1794-1799)

La burgesia conservadora va tornar a prendre el poder. El govern va passar a mans d’un Directori, format per cinc persones, i va intentar tornar als principis moderats de la Revolució. S’hi van oposar tant els privilegiats com les classes populars. A més, els preus continuaven augmentant i la República va entrar en crisi.

Davant d’aquesta situació, el 1789, Napoleó Bonaparte, un general jove i prestigiós, va fer un cop d’Estat i va iniciar un nou govern, el Consolat.

L’Imperi Napoleònic

Napoleó: de cónsol a emperador

L’any 1799, Napoleó va ser nomenat cònsol. Durant el seu govern va consolidar els èxits de la Revolució, va evitar el retorn de l’absolutisme i va signar un concordat amb l’Església per restablir la pau religiosa.

A més, va promulgar un Codi Civil, un conjunt de lleis destinades a regular les relacions entre els ciutadans. També va reformar la hisenda i el sistema d’ensenyament.

L’any 1804, el poder de Napoleó era tan fort que es va fer coronar emperador.

Les conquestes napoleòniques

Napoleó va organitzar un exèrcit poderós, va derrotar els monarques europeus que abans havien atacat França. Va conquerir bona part d’Europa, llevat de la Gran Bretanya i de Portugal.

Als països dominats, Napoleó hi va imposar les idees de la Revolució:

• La supressió dels privilegis de la noblesai el clero i el reconeixement de la igualtat legal.

• L’establiment de les llibertats individuals, la llibertat econòmica i la religiosa.

• El dret a la propietat.

  La caiguda de Napoleó

Napoleó va aprofitar les seves conquestes per cobrar impostos als països dominats i apropiar-se de les seves riqueses. Aquesta actitud hi va originar sentiments de rebuig contra França i molts aixecaments patriòtics. Els espanyols s’hi van revoltar el 1808. També a Rússia Napoleó va ser derrotat.

El 1814, Napoleó va haver de deixar el poder, però hi va tornar i va ser derrotat finalment a la batalla de Waterloo el 1815.

Vídeo sobre Waterloo:

Restauració, liberalisme i nacionalisme

L’Europa de la Restauració

Les potències europees que van derrotar Napoleó es van reunir al Congrés de Viena (1814-1815) amb l’objectiu de restaurar l’absolutisme. Tots els monarques que havien perdut el tron van recuperar els seus regnes. A més, les grans potències – Rússia, el Regne Unit, Prússia i Àustria – van repartir l’Imperi Napoleònic entre els vencedors; i es va signar un tractat, la Santa Aliança, per ajudar militarment els monarques davant qualsevol amenaça de sublevació.

Semblava que les idees de la Revolució Francesa havien de desaparèixer, però al llarg del segle XIX hi va haver diversos aixecaments liberals i nacionalistes que es va oposar a la Restauració i van acabar triomfant.

El liberalisme i el nacionalisme

El liberalisme és un sistema polític que fonamenta la societat en l’individu:

• L’Estat ha de garantir els drets i les llibertats individuals (com el dret de propietat)

• L’individu és un ciutadà. El conjunt de ciutadans formen la nació, i en la nació resideix la sobirania, és a dir, el poder. Això és la sobirania nacional.

• S’estableix un sistema representatiu. Les lleis s’elaboren en una assemblea, el parlament, elegida per sufragi (votació).

• Una constitució ha de regular el funcionament polític i la divisió de poders.

• L’Estat no ha d’intervenir en afers econòmics.

El nacionalisme defensa el dret dels pobles a autogovernar-se. La nació és un conjunt d’individus amb uns lligams culturals propis (religió, llengua, passat, tradicions) i que volen viure en comú. Per aquesta raó sosté que Estat i nació han de coincidir, per tal de reagrupar en unes mateixes fronteres els membres d’una mateixa comunitat nacional.

Les revolucions liberals i nacionals

Les revolucions de 1820

Vers el 1820 hi va haver a Europa una sèrie d’aixecaments liberals, Però la majoria van ser vençuts pels exèrcits absolutistes de la Santa Aliança. Només a Grècia va triomfar una insurrecció contra l’Imperi Turc, i el 1822 es va proclamar independent.

A l’Amèrica continental, les colònies espanyoles es van enfrontar a la metròpoli i es van declarar independents.

Les revolucions de 1830

Cap al 1830 hi va haver novament un seguit d’aixecaments de caràcter liberal que van triomfar a diferents països europeus. En aquests països, la burgesia va imposar un sistema polític constitucional basat en el sufragi censatari: només podien votar els qui pagaven una determinada quantitat d’impostos.

Les revolucions liberals del 1830 van triomfar a:

• França, on el monarca absoluta va ser substituït per un monarca liberal.

• Bèlgica, que va aconseguir independitzar-se d’Holanda.

• Espanya, que va passar de l’absolutisme a un sistema liberal.

La primavera dels pobles (1840)

El 1848 es van produir un seguit de revolucions de caràcter democràtic. El poble demanava més drets polítics, com el sufragi universal, la sobirania popular i la igualtat social.

La revolució triomfà a França, que va deixar de ser monarquia i es va convertir en república social: s’hi van reconèixer els drets dels treballadors i s’hi va imposar el sufragi universal.

A l’Imperi austríac, a la Confederació Germànica i als estats italians hi va haver diverses revolucions democràtiques i nacionalistes, però van ser reprimides. En molts casos van triomfar posteriorment, a la segona meitat del segle XIX.

Vídeo sobre les revolucions liberals:

Cap a una Europa de nacions

A la segona meitat del segle XIX, a Europa s’hi va estendre el moviment nacionalista. Consegüentment, van sorgir nous estats com Itàlia i Alemanya, que van aconseguir la unificació.

La unificació d’Itàlia

Itàlia estava dividida en sis estats. Però només el Piemont, amb el seu monarca Víctor Manuel de Savoia, estava d’acord amb la unificació de tots els estats italians.

El 1859, Cavour, cap del govern piamontès, va lluitar contra Àustria i es va apoderar de la Llombardia. Al seu torn, Garibaldi va dirigir un moviment popular que va derrocar els estats del centre i del sud d’Itàlia. D’aquesta manera, el 1861, Víctor Manuel va ser proclamat rei d’Itàlia.

El 1866, els austríacs van abandonar el Vèneto i aquest es va unir a Itàlia. El 1870, els Estats Pontificis també van ser annexats. La unificació italiana s’havia completat i Roma va ser la capital del nou estat.

La unificació d’Alemanya

Alemanya estava dividida en trenta-sis estats. L’Estat més important d’alemanya era Prússia. El seu cap de govern, el canceller Bismarck, va aconseguir el 1871 la unificació d’Alemanya després de derrotar Àustria i França.

Una vegada unificada Alemanya, es va proclamar el II Reich (II Imperi) i el rei de Prússia, Guillem, va ser coronat emperador.

L’Europa de la darreria del segle XIX

A la darreria del segle XIX es mantenien a Europa dos problemes importants:

• A l’Europa Oriental, els imperis absolutistes tenien sotmesos diferents pobles. Els hongaresos, els txecs i els polonesos volien independitzar-se d’Àustria; i els serbis, els croats i els búlgars volien independitzar-se de Turquia.

• A l’Europa occidental, la població continuava lluitant per aconseguir la democràcia: sufragi universal, més llibertats i més drets socials.