El declivi del torn dinàstic (1898-1917)
El reformisme dinàstic
A partir de la majoria d’edat d’Alfons XIII (1902), els governs conservadors (Antonio Maura) van iniciar reformes com ara les d’hisenda, l’administració local i la llei electoral per regenerar la vida política espanyola i acabar amb el caciquisme i la corrupció electoral, però van fracassar.
Més tard, els governs liberals (José Canalejas) van intentar reforçar el poder civil davant l’Església i descentralitzar l’Estat, però l’assassinat de Canalejas el 1912 va empitjorar la crisi.
Alhora, en aquests anys, les forces d’oposició es van anar enfortint. A Catalunya va destacar:
- El republicanisme del Partit Radical, liderat per Lerroux; era obrerista, anticlerical i espanyolista.
- L’anarquisme, que ser la ideologia obrerista més seguida a Catalunya, sobretot des de la fundació de la CNT (1910).
- El catalanisme, liderat per la Lliga Regionalista, un partit que va aconseguir agrupar totes les forces polítiques catalanes en la coalició Solidaritat Catalana.
La Setmana Tràgica
L’estiu de 1909 es va produir, a la ciutat de Barcelona, la Setmana Tràgica. Va ser un aixecament popular contra l’enviament de soldats a la Guerra del Marroc. La repressió va ser desproporcionada, i va provocar el pas d’un govern conservador a un de liberal i la repulsa de l’opinió pública.
La Ciutat Cremada (1976) d’Antoni Ribas
La Mancomunitat de Catalunya
El procés de descentralització que van iniciar els governs liberals va culminar a Catalunya amb la creació de la Mancomunitat el 1914, una institució de govern que va presidir Enric Prat de la Riba.
La seva tasca va centrar-se en la creació d’infraestructures i serveis públics (carreteres, comunicacions…) i en posar en marxa un nou projecte cultural i educatiu.
Crisi de la Restauració i dictadura (1917-1931)
El declivi de la monarquia
A partir del 1917, la monarquia d’Alfons XIII va entrar en un període de crisi a causa de tres problemes essencials:
- La inestabilitat política: del 1917 al 1923 es van succeir tretze governs diferents.
- La conflictivitat social: els sindicats (UGT i CNT) van augmentar el nombre d’afiliats i van promoure mobilitzacions obreres, com les que es van produir al camp andalús i a la ciutat de Barcelona i la seva àrea industrial.
- La Guerra del Marroc: l’any 1921, Espanya va patir la greu derrota d’Annual i més de 12000 soldats hi van morir, després de decisions equivocades del propi rei Alfons XIII.
Aquests problemes van provocat que certs sectors de l’exèrcit preparessin un cop d’estat.
La dictadura de Primo de Rivera
L’any 1923, el general Miguel Primo de Rivera va donar un cop d’estat. Amb el suport d’Alfons XIII, dels grans empresaris i de grups polítics conservadors va imposar una dictadura militar. Les mesures que va prendre el dictador van ser aquestes:
- Suspensió de la Constitució i dissolució de les Corts.
- Prohibició dels partits polítics i dels sindicats.
- Repressió sobre intel·lectuals i grups d’esquerra.
- Establiment d’una rígida censura de premsa.
La dictadura es va mantenir en el poder gràcies al creixement econòmic i a la fi del conflicte marroquí (desembarcament d’Alhucemas l’any 1925).
Des del 1929 es van notar les conseqüències de la crisi econòmica internacional i va créixer l’oposició a la dictadura. L’any 1930, el dictador va dimitir. Es van preparar eleccions i el retorn a la legalitat constitucional.
De la Monarquia a la República
La proclamació de la República
El govern monàrquic va convocar eleccions municipals per al 12 d’abril del 1931; aquestes eleccions es van presentar com un enfrontament entre monarquia i república.
Els partit monàrquics estaven dividits, però els grups de l’oposició (republicans, socialistes i nacionalistes d’esquerra) van anar a les eleccions units (coalició republicanosocialista).
La coalició republicanosocialista va triomfar a les grans capitals i a les regions industrials. Significava el rebuig a la monarquia. Davant d’aquesta situació, Alfons XIII es va exiliar, i el 14 d’abril del 1931 es va proclamar la República.
Proclamació de la II República:
El govern provisional de la República
Es va formar un govern provisional (republicans, socialistes i catalanistes d’esquerres) que va iniciar les primeres reformes: llibertat de partits i sindicats i lleis socials per millorar la situació dels jornalers (jornada laboral de vuit hores).
Els primers mesos, la República va viure greus conflictes, com ara la crema de convents i les vagues convocades per la CNT.
La Constitució de 1931
Les eleccions van donar la majoria a la coalició republicanosocialista, que va elaborar una Constitució en la qual s’establia:
- El sufragi universal masculí i femení i l’aconfessionalitat de l’Estat.
- Una declaració de drets individuals.
- La possibilitat de constituir governs autònoms a alguns territoris.Aprovada la Constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República i Manuel Azaña, cap de govern.La Catalunya republicana
La Generalitat provisional
A les eleccions d’abril de 1931, a Catalunya va guanyar Esquerra Republicana. El seu dirigent, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana amb sobirania pròpia. L’Estat espanyol no ho va acceptar i, després de negociacions amb Madrid, es va acordar la formació d’una Generalitat provisional i l’elaboració d’un Estatut.
Proclamació de la República Catalana (1931):
L’Estatut d’Autonomia de 1932
El 1931 un grup d’experts es van reunir a Núria per redactar un estatut. Va ser debatut per les Corts espanyoles i aprovat el 1932. Els seus trets principals eren:
- Les institucions de Catalunya eren el Parlament, el Consell Executiu o Govern, i el President.
- El català i el castellà eren llengües oficials.
- La Generalitat tenia competències compartides amb el Govern de la República espanyola en ordre públic, justícia, educació, cultura i sanitat.
L’obra de la Generalitat
La Generalitat va crear institucions pròpies i va organitzar serveis d’assistència social. Va dedicar una atenció especial a l’ensenyament: creació d’escoles, de la Universitat Autònoma… També va publicar el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra.
A la mort de Macià, que en fou el primer president, la presidència de la Generalitat va passar a Lluís Companys.
El Bienni Reformista (1931-1933)
Les reformes republicanes
Entre els anys 1931 i el 1933, el govern de la República va intentar modernitzar el país i reformar-lo en un sentit democràtic.
La reforma religiosa i educativa
Es va intentar disminuir el poder de l’Església Catòlica. Es va abolir el pressupost de culte i clero, es va introduir el matrimoni civil i es va aprovar el divorci. A més, es va prohibir que els ordes religiosos es dediquessin a l’ensenyament.
El govern va promoure l’educació no religiosa (laica) i l’escola pública. Per això, va destinar grans inversions a la construcció d’escoles i va contractar més professorat.
La renovació de l’escola i la República: La lengua de las mariposas:
La reforma territorial
La Constitució va facilitar la descentralització de l’Estat. Va permetre l’elaboració d’estatuts d’autonomia i la formació de governs autònoms.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser aprovat per les Corts l’any 1932, i es va començar la redacció de l’estatut del País Basc. A Galícia, la Guerra Civil va frenar el procés autonòmic.
La reforma militar
A l’exèrcit hi havia un excés de comandaments en relació amb la tropa. La Llei de Retirs va facilitar la jubilació de gairebé la meitat dels oficials. A més, es van canviar aquells comandaments de l’exèrcit que no eren lleials a la República.
La reforma agrària
A Andalusia i Extremadura hi havia centenars de milers de jornalers sense terres, en situació miserable. D’altra banda, algunes famílies concentraven grans propietats (latifundisme).
La llei del 1932 va decretar que eren expropiables les finques que no es conreessin, i en va permetre la distribució entre els pagesos.
L’oposició de eles reformes
A les reformes s’hi van oposar la jerarquia de l’Església Catòlica, part de l’exèrcit i els grans propietaris agraris, perquè veien amenaçades les seves propietats i els seus privilegis socials.
Alguns jornalers i alguns obrers estaven descontents: volien més canvis i més ràpids.
El Bienni Conservador i el Front Popular
Els governs conservadors
El novembre del 1933 es van celebrar noves eleccions. Van guanyar els partits de dreta i de centre i així es va iniciar el Bienni Conservador.
El nou govern, presidit per Alejandro Lerroux (Partit Republicà Radical), entre altres coses va paralitzar la reforma agrària.
Aquestes mesures van provocar la radicalització dels partits d’esquerra. El 1934 van esclatar revoltes arreu del país.
- A Catalunya, el govern de la Generalitat ja s’havia enfrontat a les polítiques de Lerroux, i finalment va proclamar l’Estat Català dins de la República Espanyola. Però la rebel·lió va ser sufocada: es va dissoldre la Generalitat, es va suspendre l’Estatut d’Autonomia i es va empresonar el govern.
- A Astúries, anarquistes, socialistes i comunistes van ocupar la conca minera i van proclamar la revolució social. L’aixecament va ser reprimit durament per l’exèrcit.
Fets d’Octubre de 1934:
El Front Popular
El febrer del 1936 es van convocar noves eleccions generals. Les va guanyar el Front Popular, format per les forces de centre-esquerra. El nou govern va continuar les reformes frenades el 1933 i va reinstaurar la Generalitat de Catalunya.
La preparació del cop d’Estat
L’any 1936, la divisió entre dretes i esquerres era molt evident: els anarquistes i la CNT que era el sindicat majoritari, donaven suport a la revolució social, mentre que els feixistes defensaven la necessitat d’un cop d’estat militar.
Aquest clima de violència va ser el pretext que van utilitzar les forces conservadores per acabar amb la República mitjançant les armes.
Vídeo sobre el preludi de la Guerra Civil:
L’esclat de la Guerra Civil (1936-1939)
Del cop d’estat a la Guerra Civil
El 17 de juliol del 1936 al nord d’Àfrica i el 18 de juliol a la Península, es va organitzar un cop d’estat per acabar amb el govern del Front Popular. El va protagonitzar un sector important de l’exèrcit (Franco, Mola…) amb el suport dels falangistes i d’altres forces conservadores.
Els sublevats van vèncer ràpidament a Canàries, el nord d’Àfrica, Sevilla, Castella i Lleó, Galícia, Navarra i zones d’Aragó.
El 19 de juliol, el govern republicà va lliurar armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular per frenar el Cop d’Estat. A Catalunya es va aconseguir aturar l’aixecament, dirigit pel general Goded, ja que no va tenir cap suport entre la població civil i gràcies als militants obrers que es van enfrontar armes a la mà amb els rebels.
A part de Catalunya, l’aixecament va ser sufocat a Madrid, a les zones industrials del País Basc, a Astúries, a Castella-La Manxa, a Santander, al País Valencià i a part d’Extremadura i d’Andalusia. Espanya es va dividir en dos bàndols i així va començar la Guerra Civil.
La internacionalització del conflicte
Els militars sublevats van tenir, des del primer moment, ajuda alemanya i italiana (règims feixistes). Alemanya hi va contribuir sobretot amb aviació (Legió Còndor), artilleria, carros de combat i equips de transmissió. Itàlia va aportar-hi força tropes i aviació.
Els països democràtics, com França, la Gran Bretanya i els Estats Units no van ajudar la República i van decidir mantenir-se neutrals en la Guerra Civil (Comitè de No-Intervenció).
La República va comptar amb l’ajuda de l’URSS, que hi va aportar armes i assessors militars. També hi va haver una onada internacional de solidaritat que es va concentrar en la formació de les Brigades Internacionals, formades per milers de voluntaris arribats de diferents països per defensar la legalitat republicana.
L’evolució bèl·lica
Al final del juliol del 1936, les dues zones enfrontades eren:
- La zona rebel (agrícola i conservadora): una part d’Andalusia, Galícia, Castella i Lleó, les Balears (llevat de Menorca) i un sector d’Aragó i Extremadura.
- La zona republicana (més urbana, industrial i obrera): el nord, Catalunya, Llevant, Madrid, Castella-La Manxa i una part d’Andalusia.
Vídeo del film Las bicicletas son para el verano:
El desenvolupament del conflicte
Els sublevats van avançar des del sud (Sevilla) per prendre Madrid, però els republicans van derrotar les tropes franquistes en les batalles de Guadalajara i del Jarama. Els sublevats es van dirigir cap al nord. Entre abril i octubre de 1937, va tenir lloc la batalla del Nord. Els franquistes van atacar les zones industrials i mineres. El 26 d’abril, la Legió Còndor va bombardejar Gernika; els sublevats van ocupar Bilbao al juny i, els mesos següents, Santander i Astúries.
El 1938, Catalunya va quedar aïllada del territori republicà quan els nacionals van arribar per Castelló al Mediterrani.
L’exèrcit republicà va voler fer recular els sublevats i així va començar la batalla de l’Ebre. Però, el novembre del 1938, van ser derrotats i els franquistes van avançar sobre Catalunya.
Barcelona va caure el gener de 1939 i aviat els franquistes van arribar a la frontera francesa.
La fi de la guerra i l’exili
Entre el febrer i el març del 1939, els franquistes van ocupar Madrid i la zona centre. La guerra va acabar l’1 d’abril de 1939. Amb la derrota republicana va començar l’exili de milers de persones davant el temor a la repressió franquista.
Molts van marxar a l’Amèrica Llatina, a França o a l’URSS. Les autoritats republicanes van constituir a Mèxic un govern a l’exili.
Vídeo sobre la fi de la guerra:
Història per aprendre i no oblidar 