IMPERIALISME I PRIMERA GUERRA MUNDIAL

L’Imperialisme i les seves causes

L’Europa dominant

Al darrer terç del segle XIX, Europa va enfortir la seva economia gràcies al desenvolupament de la Segona Revolució Industrial.

Els països més avançats d’Europa es van llançar al domini de la resta del món, sobretot d’Àfrica i d’Àsia. Allí van ocupar territoris extensos, les colònies, i hi van crear imperis colonials.

Causes de l’imperialisme

Les causes principals que van provocar l’imperialisme van ser:

  • Causes econòmiques. Els europeus cercaven nous mercats per vendre-hi els seus productes. També volien comprar primeres matèries a baix preu i contractar mà d’obra barata.
  • Causes democràtiques. El creixement demogràfics del segle XIX a Europa va originar un excés de població. El colonialisme va permetre que molts europeus emigressin a les terres dominades i que milloressin el seu nivell de vida.
  • Causes polítiques. Els estats poderosos volien controlar les zones d’interès econòmic i estratègic.
  • Causes ideològiques. El nacionalisme conservador defensava el dret que uns pobles en manessin uns altres. Consideraven que els europeus eren superiors en cultura i en tecnologia i que havien de dur a terme una missió civilitzadora. Això va derivar aviat en racisme.Davant d’aquesta situació, alguns intel·lectuals, sindicalistes i polítics es van mostrar contraris a l’imperialisme.

Conquesta i organització de les colònies

Exploració i conquesta

Al segle XIX, gran part d’Àfrica i Àsia eren encara territoris desconeguts. El colonialisme va afavorir els viatges científics i les exploracions geogràfiques, com les dels anglesos Livingstone i Stanley a l’Àfrica central.

La conquesta del territori va ser fàcil, per la superioritat militar i tècnica dels europeus davant la feble resistència indígena.

La cançó del Cola Cao. El principal objectiu de la colonització va ser l’explotació de les matèries primeres. En aquest cèlebre anunci podem veure l’exemple de com els europeus convertiren molts països africans en plantacions de productes que es transformaven i es consumien a Occident.

L’organització colonial

Hi va haver tres formes d’ocupació colonial:

  • Colònies d’explotació. Eren les més freqüents. El país dominador (metròpoli) explotava econòmicament el territori ocupat (colònia) i el governava. Els colons (famílies blanques) o les companyies europees s’apropiaven de les terres per crear plantacions o explotar jaciments miners. Feien servir mà d’obra indígena que cobrava salaris molt baixos.
  • Colònies de poblament. Eren colònies on s’establia població blanca emigrada d’Europa. També depenien de la metròpoli, però tenien autonomia en el govern interior. Era el cas de Canadà i Austràlia.
  • Protectorats. Eren estats ocupats militarment per la metròpoli. Però se’n mantenia l’organització pròpia i es respectaven poc o molt les autoritats locals. Són exemples de protectorats l’espanyol i el francès sobre Marroc i l’anglès sobre Egipte.

La vida dels occidentals a l’Àfrica ( de la pel·lícula Memòries d’Àfrica):

L’Imperi Britànic (de la pel·lícula Zulú):

El repartiment del món

Les grans potències colonials

Al final del segle XIX, la Gran Bretanya posseïa l’imperi més gran del món i controlava les rutes marítimes de l’Atlàntic, l’Índic, el Pacífic i el Mediterrani. La seva colònia d’explotació principal era l’Índia.

El segon imperi colonial era el de França, que tenia colònies sobretot a l’Àfrica del nord i al sud-est asiàtic.

També posseïen territoris colonials Russia, Holanda, Portugal, Alemanya, Itàlia, Blègica i Espanya.

Els Estats Units, després de la guerra del 1898 amb Espanya, es van quedar amb les Filipines, Cuba i Puerto Rico i van ocupar Panamà per construir-hi un canal transoceànic a través de l’istme de l’Amèrica Central.

El Japó va ocupar les illes Kurils, Corea i Formosa (Taiwan).

El repartiment d’Àfrica

A Àfrica, els britànics van intentar crear un imperi continu de nord a sud i els francesos un altre, d’est a oest. Els belgues van colonitzar la zona del Congo.

Altres països europeus també volien ocupar zones d’Àfrica. Per evitar enfrontaments es va convocar la Conferència de Berlín (1885), on es va produir l’autèntic repartiment d’Àfrica entre les potències europees.

La colonització d’Àfrica:

L’ocupació d’Àsia

A Àsia, els russos van completar l’ocupació de la meitat nord del continent; els britànics es van fer els amos de Birmània, Singapur, Malàisia i Hong Kong; els francesos es van apoderar d’Indoxina (Vietnam, Laos i Cambodja)

La Xina va haver de patir l’explotació de les seves riqueses per les grans potències.

La colonització d’Àsia:

Les conseqüències de la colonització

La introducció d’avenços europeus

Les potències colonials van dur alguns dels seus avenços a les colònies: la construcció d’infraestructures (ports carreteres), l’ampliació de les terres de conreu, etc.

La creació d’hospitals i la introducció de mesures higièniques i vacunes van reduir les epidèmies. D’aquesta manera, va baixar la mortalitat i va crèixer la població. Però, l’augment de la població va comportar que els aliments esdevinguessin insuficients, sobretot a Àfrica.

També es van construir escoles, malgrat que s’hi ensenyaven la llengua, la cultura i els costums de la metròpoli. Els missioners ajudaven els indígenes, però també intentaven imposar-los el cristianisme.

Les transformacions econòmiques

Els colons van imposar els seus interessos econòmics, que van fer que la situació empitjorés per a la població indígena:

  • Moltes terres van passar a mans del colons.
  • Es van fomentar les grans plantacions de productes (cacau, cafè, cotó, cautxú…) que s’enviaven a la metròpoli.
  • Es van abandonar els conreus tradicionals amb els quals subsistia la població indígena.
  • S’hi van imposar la moneda i l’economia capitalista.
  • Es va arruïnar l’artesania local per l’arribada massiva de productes industrials de la metròpoli, més barats.

Àfrica segons els colonitzadors i els mites com el de Tarzan:

Les causes de la Primera Guerra Mundial

Colonialisme i nacionalisme

Des de fi del segle XIX es van anar gestant les causes de la Primera Guerra Mundial:

  • Rivalitat entre potències colonials.
  • Exaltació nacionalista. Era causa d’enfrontament entre Alemanya i França. Tots dos països volien el domini del continent europeu. Alhora, la Gran Bretanya i Alemanya competien pel control de les rutes marítimes i el comerç mundial.
  • Conflicte del Balcans. El sud-est d’Europa (zona dels Balcans) era un focus de tensió. Alguns pobles de l’Imperi Turc havien aconseguit la independència (Grècia, Sèrbia, Bulgària, Romania).Però Àustria volia dominar la regió dels Balcans, on encara tenia diferents pobles sotmesos. Rússia també ambicionava la zona i volia dominar el pas marítim del mar Negre al mar Mediterrani.

Cursa d’armaments i aliances

Aquest malestar va donar lloc a una cursa d’armaments. Els estats van gastar gran sumes de diners en previsió de la guerra. Les potències també van organitzar diferents aliances militars: La Triple Aliança (Alemanya, l’Imperi Austrohongarès i Itàlia) enfront la Triple Entesa (França, la Gran Bretanya i Rússia).
L’esclat de la guerra

L’any 1914 va esclatar el conflicte per l’assassinat de l’hereu austríac a Sarajevo, la capital de Bòsnia. L’atemptat el va fer un estudiant nacionalista relacionat amb els serbis. Per aquesta raó, Àustria va declarar la guerra a Sèrbia. A partir d’aquest moment, altres països europeus es van anar declarant la guerra.

La Gran Guerra

La Primera Guerra Mundial es coneix com la Gran Guerra, perquè mai en un conflicte hi havien intervingut tants països. Va començar el 1914 i va acabar el 1918.

Guerra de moviments i guerra de trinxeres

En una primera fase, anomenada guerra de moviments, els alemanys van envair França a través de Bèlgica i Luxemburg i van arribar només a 40 km de París. Però els francesos i els anglesos van aconseguir aturar els alemanys a la batalla del Marne (1914),

Els alemanys també van avançar ràpidament al front oriental, però els russos van reaccionar i van arribar a les fronteres de l’Imperi Austríac.

En una segona fase, els fronts es van immobilitzar i es van obrir trinxeres des de Suïssa a l mar del Nord.

L’any 1915, Itàlia va entrar en guerra a favor de França i la Gran Bretanya (potències aliades) mentre que Bulgària i Turquia feien costat a Alemanya i Àustria (potències centrals).

L’any 1916, Alemanya va intentar trencar el front amb una gran ofensiva, però els aliats van aconseguir resistir a la batalla de Verdum. Les baixes van ser molt nombroses.

Nadal al front:


La guerra des de l’aire:

Fragmentos de Senderos de gloria:

Guerra de trinxeres:

 

Crisi del 1917 i fi de la guerra

Després del triomf de la Revolució soviètica l’any 1917, els russos van demanar l’armistici (pau de Brest-Litovsk, 1918) per dedicar-se a resoldre els greus problemes interns heretats dels zarisme.

La derrota del front rus afavoria els alemanys, però aleshores els Estats Units van entrar en guerra, donant suport als aliats. El 1918, les potències centrals van ser derrotades i van demanar l’armistici (pau).

L’organització de la pau

El 1919 es va inaugurar la Conferència de París per acordar els tractats de pau. El Tractat de Versalles, el més important, va establir les condicions de la pau amb Alemanya.

El Tractat de Versalles

Els vencedors van imposar a Alemanya condicions molt dures. Aquest país va ser declarat culpable únic de la guerra i va ser condemnat a pagar molts diners als països vencedors per la destrucció ocasionada. Es va desmantellar gairebé tot el seu exèrcit, se li va prohibir el rearmament i se li va arrabassar l’imperi colonial.

Els alemanys van considerar el tractat una humiliació. Això va ocasionar un desig de revenja en el futur.

Un nou mapa d’Europa

Els imperis es van fraccionar en nous estats:

  • L’Imperi Rus va perdre Estònia, Letònia i Lituània, i va cedir una part del seu territori a la nova Polònia.
  • L’Imperi Turc va quedar reduït a Turquia. Al seu antic territori hi van sorgir l’Iraq, Síria i Palestina.
  • L’Imperi Austrohongarès es va dividir en nous estats: Àustria, Hongria i Txecoslovàquia. Sèrbia va aconseguir territoris de l’Imperi i va formar Iugoslàvia.

La Societat de Nacions

Per garantir la pau i la cooperació mundials es va crear la Societat de Nacions, amb seu a Ginebra. Però aquest organisme va fracassar per la desconfiança entre els diferents estats i perquè els EUA no es van integrar en l’organització, i tampoc altres països descontents, com ara Itàlia i Alemanya.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s